Sant Julià de Vilatorta
Sant Julià de Vilatorta és un municipi de la comarca d'Osona, situat entre la Plana de Vic i les Guilleries, a pocs quilòmetres de la ciutat de Vic, capital de la comarca.
La part més alta del terme municipal està poblada per boscos de pins i racons d'una bellesa especial, com el lloc de Sant Llorenç del Munt, Romegats i Puig-l'agulla, mentre que la part plana forma extenses i grans planes de cultiu, on es va construir cap a un camp d'aviació l'any 1936
El poble fa frontera amb la vall de la riera de Sant Julià, un lloc que gaudeix de fonts abundants, entre les quals destaca la famosa font de les Set Fonts, envoltada d'un racó amb un parc enjardinat. Sobre les fonts hi ha les ruïnes de l'antic castell de Bellpuig.
Castell de Bellpuig
Els vestigis del castell de Bellpuig es troben al cim d'un turó, que separa les carreteres de Vilalleons i de Sant Hilari Sacalm. L'assentament de la casa forta de Bellpuig és fet sobre la roca, tallada artificialment formant un fossat, força desfigurat a causa de la construcció, en aquest indret, d'un dipòsit d'aigua de factura contemporània. L'edificació original correspon a la torre de planta rectangular. El seu interior és d'un sol àmbit, cobert amb volta de canó. Posteriorment, se li va afegir un edifici de planta rectangular i diversos murs que delimitaven el recinte per la banda de llevant, dels qual només es documenten escasses restes escampades pel vessant del turó. Es conserva la torre i les restes del mur de façana de ponent, a una alçada aproximada de 9 m, on s'observen dos nivells d'espitlleres. A la part superior del mur, hi ha un engruiximent interior i les restes d'una volta de canó, amb una finestra amb brancals monolítics. La diferència de l'aparell de la part superior del mur respecte a la part inferior és indicatiu d'una fase constructiva posterior. A la banda sud-est, hi ha un angle format per dos murs i l'empremta del mur de ponent. Aquests murs són de la mateixa alçada que el de ponent, falta la volta, i s'afina a la part inferior, fet que assenyala el nivell d'un dels forjats. Les restes del mur situat a l'est mostren un caire ben perfilat, que podria correspondre a una torre sobresortint de la resta d'edificacions, de la mateixa manera que la torre del sector nord. L'aparell dels murs de les restes del castell de Bellpuig és fet de carreus de pedra treballada, de mida mitjana, disposats en filades regulars, i lligats amb morter de calç i sorra, a excepció de la part superior del mur de ponent. Aquest últim és fet amb carreus de pedra treballada de mida petita. Per la tipologia de l'aparell d'aquests murs, es pot datar la construcció del castell de Bellpuig entre els segles XI i el XII, a excepció de la volta i el tram superior de mur de ponent, que podrien correspondre a una fase mes tardana, entre els segles XII i el XIII aproximadament.
El parc de les Set Fonts
El parc de les Set Fonts és sense cap mena de dubte un dels indrets més emblemàtics de Sant Julià. Es troba ubicat a la part més baixa del poble i fou inaugurat el 25 d’agost del 1933.
Fou obra de Miquel Pallàs, qui va dissenyar un parc amb estil propi amb la utilització d’elements naturals i de pedra molt ben conjuminats.
Pallàs fou alcalde del poble del 1934 fins a l'esclat de la Guerra Civil el 1936, com a representant de la Lliga Catalana. Com a mestre d’obres fou autodidacte. En les seves construccions deixà una empremta molt personal. Foren molts els edificis de Sant Julià en els que va intervenir. Va treballar en la galeria-panteó de la capella de Sant Ponç, en el vitrall del baptisteri de l’església parroquial del poble, en el Casal Núria i els seus excel•lents esgrafiats, va dissenyar Ca l’Anglada, Ca la Manyana, l’edifici de l’antic escorxador, Can Pallàs, etc.
El orígens del parc poden remuntar-se al 1723. Era una zona on les dones del pobles rentaven la roba en dos safareigs. Al costat de les fonts hi passa el torrent de Sant Julià, que va ser soterrat el 1964 i actualment discorre per sota el parc.
Aquest parc, és un lloc ombrívol, amb zona de pícnic, parc infantil i també disposa d’un punt d’informació de l’espai natural Guillaries -Savassona amb una exposició destinada als usos de l’aigua.
Per arribar-hi només cal seguir les indicacions des del centre de Sant Julià.
La Ruta dels Molins
La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements hidràulics que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut. Es tracta d’un camí amb poc desnivell, amb ponts i passos que permeten observar al llarg de gairebé 3 km tot un seguit de canals i recs, basses, rescloses, fonts, “cadiretes” i molins; tots ells elements d’arquitectura hirdràulica que permetien aprofitar tot el cabal d’aigua del torrent.
També, al voltant d’aquesta ruta, s’hi agrupen algunes de les cases més antigues del poble. El recorregut és de poca llargada, suau i planer, i enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta. A més, ens convida a descobrir racons amagats de la natura alhora que ens il·lustra sobre la primera indústria que hi va haver al municipi.
La ruta comença al Molí del Pujol, que és un dels molins més vells del municipi, tot i que no en coneixem la data d’edificació. Els Pujol el van adquirir del mas Geperut el segle XIII, i ja el 1550 Joan Pujol i Joan Aragall van signar un contracte pel qual el primer donava la llibertat de poder utilitzar l’aigua que sortia del seu molí al segon, sota certes condicions.
El molí del Pujol té la cadireta situada a l’alçada de Can Vinyets, i des d’allà l’aigua es conduïda per un rec fins a arribar a la bassa. Si continuem la ruta ens trobarem amb la font de les Eres, on hi raja aigua de la mina de la Frontera. La font va ser construïda a canvi dels drets de pas de la primera canonada que portava l’aigua a Vic. Des d’aquesta font és molt fàcil apropar-nos a la casa de la Frontera i del Verdaguer, tot i que ens desviem per un moment de la ruta.
El Verdaguer presenta un aspecte immillorable i conserva aquells elements que demostren la seva antiguitat i importància, barrejats amb les diferents edificacions que s’hi han anat afegint al llarg dels temps. La primera notícia documentada que tenim data de 20 de març de 1254, tot i que segurament és més antic. Amb el temps els Verdaguer van esdevenir un dels propietaris més importants del municipi.
El mas Frontera, ric per les aigües de la mina que durant molts anys van abastir el poble, es perd en els orígens dels temps. La primera notícia que tenim de la casa, tot i que no en coneixem la data exacta, és de molt abans del segle XIII i ens l’ubica afrontant amb les terres de la vil·la Tenes. El 1212 trobem el primer document que ens parla dels estadants del mas. Fins a 1371 a la documentació hi consten dos masos: el Frontera sobirà o de dalt i el Frontera jussà o de vall. Acabaran units el 1371, constant el mas Frontera sobirà com a derruït i deshabitat i quedant només el mas Frontera jussà o de vall. La casa actual ha patit moltes modificacions i se l’hi ha afegit annexes i altres elements. De tota manera, encara es pot apreciar la construcció inicial de tipus basilical, a dues aigües, fet que demostra la seva antiguitat. La Frontera té un molí, el molí de la Frontera.
Si desfem el camí i tornem cap a la ruta dels molins, des de la font de les Eres ens és fàcil arribar-nos fins a la casa de les Eres. El mas les Eres ha estat restaurat darrerament, i s’hi ha afegit alguns elements arquitectònics a l’entrada que modifiquen un xic el seu aspecte original. Tanmateix, l’estructura de la casa és la típica de la masia catalana. La primera notícia que tenim de les Eres és del 1196.
Situats a la font de les Eres i continuant la ruta dels molins, arribarem al molí de la Frontera. Tot i que no coneixem la data en què va ser edificat, ha de ser gairebé tan antic com el molí del Pujol. El que sí sabem és que l’any 1232 els habitants dels dos masos Frontera -Arnau de Frontera i Bernat de Frontera-, van arribar a un acord per a la utilització del molí, que tenien a mitges. Així, van pactar disposar-ne una setmana cada un, a setmanes alternes, a comptar des de la posta de sol del dissabte.
Una mica més amunt del molí de la Frontera hi ha el de Rosanes. No ha arribat informació que faci referència explícita al molí de Rosanes d’abans de 1650, però sabem que el 1398 la família Rosanes estava instal·lada al terme de Sant Martí de Riudeperes. Pel què fa al molí, tenia dos rodets que feien girar dues moles. Amb la construcció de l’eix transversal es va fer malbé l’antiga bassa del molí.
Continuant ruta amunt i després de creuar l’eix transversal per sota el pont de les Viles, arribarem al molí de la Calvaria. El molí de la Calvaria ha anat lligat sempre a la casa del mateix nom, de la qual parlem en la ruta del romànic. Per les traces de la resclosa la seva antiguitat es remunta al segle XI i la primera notícia documental que tenim és del 1236. Està compost pel molí a la planta baixa i un habitatge, construït al segle XVI, al primer pis. A la porta de l’habitatge s’hi llegeix la inscripció JHS MORT CALVARI ELS D’ASI RECORDI. 1596. En els primers temps pagava censos al monestir de Santa Maria de l’Estany, que en tenia els drets, i a partir del segle XIV era de domini reial.
El molí va funcionar fins l’any 1980. Més tard es va restaurar per transformar-se en museu.
En ell s’hi mostrava tot el cicle del blat, des de que es planta fins a la seva panificació un cop ha estat transformat en farina. També hi havia mostres dels cereals que es sembraven a la zona i de les eines que s’han utilitzat al llarg dels temps per conrear-los, un paller i diversos atuells, a més de fotografies antigues i actuals.
Pel que fa a les funcions específiques del molí, al de la Calvaria es podia veure el procés de mòlta del blat mitjançant l’aprofitament de l’energia hidràulica. Un cop transformat el blat en farina gràcies a l’acció de les dues moles de què disposa el molí, també era possible apreciar els processos que se seguien per seleccionar la farina segons quina fos la seva qualitat (primeres, segones, terceres, etc.)., o la pastera per poder pastar el pa. La força hidràulica del molí també s’aprofitava per esmolar les eines del camp.
El penúltim molí de la ruta és el Molí del Nadal, que estava sota el domini de la casa Alta-riba, que a finals del segle XIX encara el conservava entre les seves propietats. L’habitatge està totalment modificat i és difícil trobar-hi restes de l’antic molí. Antigament el torrent s’embassava en aquest indret i es reconduïa l’aigua cap al carcabà.
Poc després del molí del Nadal trobem la Font Vermella, que és una gran mina d’aigua del mas Alta-riba. Hi ha una taula molt desgastada, que no és res més que una antiga roda de molí.
El darrer molí de la ruta és el d’Alta-riba. Lligat a la casa del mateix nom, que tractem a la ruta de Sant Marc, del molí en sí en coneixem poques coses. Data de com a mínim el segle XIII, però va ser reconstruït posteriorment, segurament perquè alguna riuada es va endur el primer edifici.
També sabem que el 1287 Ponç d’Alta-riba va donar llicència i plena potestat a Guillem Genovès per poder prendre tota l’aigua que saltava de la resclosa del molí d’Alta-riba, de manera que aquest pogués conduir l’aigua al seu molí i regar les seves terres.
Pel que fa a les característiques, era l’únic molí que hi havia sense habitatge. L’obrador es trobava just després del pou de la bassa i a l’interior hi havia només un joc de moles. També tenia un escairador, un trull que al girar servia per treure la clofolla i trencar una mica el gra. És així com es feia l’anomenat blat de coure, que es menjava bullit
Ruta modernista de Sant Julià de Vilatorta
Ruta modernista de Sant Julià de Vilatorta. Una part dels edificis inclosos en aquesta ruta presenten trets característics del modernisme (Can Sunyer o la torre Montseny) o dels estils historicistes (Saló Catalunya d’estil neoàrab o Ca l’Anglada i Can Valls amb detalls d’estil neogòtic) però en molts d’ells es presenten trets de les diferents tendències arquitectòniques que van conviure a Catalunya durant aquest període.
Per concertar les rutes guiades, poseu-vos en contacte amb l’Ajuntament al tel.: 93 812 21 79 o a sjv.visita@vilatorta.cat.
Cal fer la reserva anticipadament i per grups de mínim 8 persones.
Preu de la visita 5 € per persona.
Aeròdrom de Vilatorta - El camp d'aviació
Ruta circular de 9 kms que passa pels indrets més significatius de l’antic aeròdrom del pla de la Quintana, a Sant Julià de Vilatorta.
La ruta transcorre per la majoria d’elements que formaven part del camp d’aviació que hi va haver durant la Guerra Civil: varis refugis, un hangar i un polvorí. Es tracta d’un recorregut planer, ben indicat i fàcil per fer en família.
Els refugis estan ben senyalitzats i alguns d’ells son accessibles. L’entorn és ombrívol i agradable de visitar. El temps previst per fer la ruta en bicicleta és d’1 hora i 28 minuts a ritme molt suau.
Si es vol fer a peu i en família la durada del recorregut és aproximadament de 2 hores i 30 minuts.
Les Caramelles del Roser
Les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta és el ball de caramelles a Sant Julià de Vilatorta (Osona), un element festiu patrimonial declarat d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. El 2015 se celebren els 425 anys d'aquesta tradició.
El cant de les caramelles s'ha associat amb els goigs del Roser, i alguns pobles encara celebren el Roser per Pasqua Florida. Sant Julià de Vilatorta interpreta unes caramelles molt lligades al Roser que són les més antigues documentades de tot Catalunya i daten del 1590 (butlla fundacional de la Confraria del Roser).
El matí de la diada de Pasqua Florida surt la comitiva de Caramellaires del Roser recorrent els carrers del poble tot cantant els goigs del Roser. La comitiva és encapçalada per la bandera de la Verge, seguida per dues fileres de caramellaires, abillats amb capa i barret de copalta i amb un llaç vermell.
Cada caramellaire porta un bordó o vara tornejada, amb una plaqueta que du una estampa de la Mare de Déu del Roser al davant i el text dels goigs al darrere. La comitiva va cantant els goigs del Roser amb una polifonia antiga, i seguida per un grup de músics acompanyats amb instruments de vent. L'orquestra es compon bàsicament de trompetes, trombons i el fiscorn, però també es pot enriquir amb el saxofon, el clarinet, l'acordió, la guitarra i el contrabaix. Els músics van abillats amb capa llarga de color morat, barret de copalta del mateix color i amb un llaç de color blau marí.
Completen el seguici infants amb vestit de festa que porten bastons tornejats, amb un pom de flors al cim i cintes de tots els colors. Tres cistellaires, amb el vestit de vellut, faixa i barretina, van trucant a les portes i recollint les aportacions dels vilatans. Un cistellaire porta la típica cistella de caramelles, ben guarnida, dalt d'una perxa amb corda i corriola per tal de fer-la arribar a balcons i finestres.
Els goigs del Roser són els protagonistes de la festa. Les estrofes dels goigs, amb text i música arcaics, transmesos de generació en generació, es van desgranant i alternant amb la tonada instrumental.
A les vuit del matí surten els caramellaires cantant els goigs de la manera següent: el rengle de caramellaires del cantó dret, on predominen les veus atenorades, canta els dos primers versos; seguidament, els del cantó esquerre, on predominen les veus greus, canten el tercer i quart vers a dues veus; l'últim vers és reprès a l'uníson per tots els caramellaires i a continuació el grup instrumental fa la tornada.
Sense interrupció es van enllaçant les altres estrofes, seguint el mateix patró. En arribar a l'última estrofa, “Supliquem, Rosa agraciada”, els caramellaires es lleven el barret en senyal de salutació i en fer la repetició del darrer vers s'hi afegeix l'orquestra, per tal de fer més solemne la cloenda.